SISTEMA EDUCATIU ANDORRÀ
Finalitats
El sistema educatiu andorrà, com a eix vertebrador de l'educació a Andorra garanteix, des d'una perspectiva pròpia, la unitat del procés educatiu. Es basa en els drets, les llibertats i els principis que s'estableixen en la Constitució i en la Llei qualificada d'educació i desitja seguir les orientacions europees en matèria educacional.
Els centres públics del sistema educatiu andorrà, a excepció dels destinats a l'ensenyament superior, reben la denominació genèrica d' "Escola Andorrana".
Són finalitats del sistema educatiu andorrà (Llei 17/2018, del 26 de juliol, d'ordenament del sistema educatiu andorrà):
1. Promoure el desenvolupament cultural, intel·lectual, social, corporal i moral de les persones.
2. Fomentar l'esperit universal crític i creatiu, així com els comportaments d'adaptabilitat, autonomia i emprenedoria.
3. Afavorir la implicació de les persones en el desenvolupament d'una societat sostenible, tant en l'àmbit social com en el mediambiental i l'econòmic.
4. Formar en el respecte de la diversitat i dels drets i les llibertats fonamentals, en l'exercici de la tolerància dins dels principis democràtics de convivència i pluralisme.
5. Assegurar l'ús acurat de la llengua catalana, com a llengua pròpia del país en els diversos àmbits de comunicació, per mitjà del coneixement de la seva diversitat de registres i nivells d'ús.
6. Promoure el coneixement de diverses llengües i el desenvolupament de la competència comunicativa plurilingüe per tal d'afavorir l'obertura a la cultura universal i la comunicació fluida amb ciutadans d'altres països.
7. Capacitar per a l'exercici d'activitats professionals.
8. Contribuir a la formació i l'enriquiment en els elements culturals propis i específics de la societat andorrana.
9. Atendre les diferències entre persones per raons d'origen social, econòmiques, culturals, ètniques i geogràfiques i contemplar-les com un element enriquidor.
10. Promoure la formació per la pau, la solidaritat i la cooperació entre els pobles.
11. Garantir la igualtat d'oportunitats i la no-discriminació fomentant la inclusió dels alumnes i atenent la seva diversitat.
12. Fomentar la participació de tots els sectors de la comunitat educativa i la relació amb els altres sistemes educatius presents al país.
Bases Psicopedagògiques
D'entrada s'ha afirmat que l'educació escolar té l'objectiu de promoure i facilitar alguns aspectes del desenvolupament individual dels alumnes i l'assimilació d'un cert nombre d'elements culturals, que se suposa que no es produiran de forma satisfactòria si no hi ha ajuda específica. Aquesta descripció posa de relleu la importància de l'anàlisi psicològica dels processos de desenvolupament i d'aprenentatge per la planificació educativa. És evident, per exemple, que qualsevol programa respon a una certa manera d'entendre els processos de desenvolupament i d'aprenentatge i, a l'inrevés, que concepcions diferents d'aquests processos originen inevitablement propostes netament diferenciades. Convé, doncs, precisar les bases psicopedagògiques sobre les quals es fonamenta el sistema d'ensenyament andorrà ja que són una ajuda inestimable per prendre decisions en l'àmbit educatiu.
D'acord amb els coneixements actuals de la didàctica i de la psicologia de l'educació, el plantejament educatiu consisteix a adoptar una concepció constructivista dels processos de desenvolupament i d'aprenentatge com a marc global per a la planificació de l'acció educativa. A continuació s'analitzen breument alguns conceptes clau d'aquesta concepció, tant els processos subjacents a l'aprenentatge escolar com les possibilitats d'intervenció pedagògica; és a dir, la influència que es pot exercir sobre els processos esmentats amb la finalitat d'orientar-los i facilitar-los.
La concepció constructivista de l'aprenentatge escolar situa l'activitat mental constructiva de l'alumne en la base dels processos de desenvolupament personal que tracta de promoure l'educació escolar. Això significa que l'alumne és el veritable artífex del procés d'aprenentatge i que en depèn, en darrer terme, la construcció del coneixement. En el transcurs de les seves experiències escolars i extraescolars, l'alumne entra en contacte amb els objectes i les situacions del medi, en construeix representacions o esquemes del coneixement i els atribueix un significat; a mesura que construeix, modifica, diversifica i coordina els seus esquemes, l'alumne va establint xarxes de significats progressivament més complexes que enriqueixen el coneixement del món físic i social i en potencien el desenvolupament personal.
Per tant, l'aprenentatge escolar contribuirà, en major o menor grau, a afavorir el desenvolupament personal de l'alumne en la mesura que faciliti aquest procés de construcció de significats; és a dir, en la mesura que sigui un aprenentatge significatiu. El concepte d'aprenentatge significatiu remet a la possibilitat d'establir una relació substancial i no arbitrària entre el material o la situació nova d'aprenentatge i els coneixements previs disponibles. Si el nou contingut de l'aprenentatge es relaciona de forma substantiva i no arbitrària amb allò que l'alumne ja coneix, si pot interpretar-lo amb els seus esquemes previs de coneixement, l'aprenentatge és significatiu; contràriament, si l'alumne es limita a memoritzar-los sense establir relacions amb els seus coneixements previs, l'aprenentatge que en resultarà serà de tipus repetitiu, memorístic o mecànic.
A fi que l'aprenentatge sigui significatiu, l'acció pedagògica ha de tenir en compte dues condicions. En primer lloc, el contingut ha de ser potencialment significatiu, tant des del punt de vista de l'estructura interna com des del punt de vista de la possible assimilació per part de l'alumne; en els seus esquemes de coneixement l'alumne ha de trobar-hi elements pertinents i que s'hi relacionin. En segon lloc, l'alumne ha de tenir una actitud favorable per aprendre significativament; ha d'estar motivat per relacionar allò que aprèn i allò que ja sap. La importància d'aquesta segona condició d'ordre motivacional rau en el fet que l'aprenentatge significatiu exigeix una intensa activitat per part de l'alumne; es requereix molt menys esforç per memoritzar un contingut de forma mecànica o repetitiva que fer-ho de forma comprensiva establint les relacions escaients amb els esquemes de coneixement que ja es tenen. Fins i tot es pot afirmar que el major o menor grau de significativitat de l'aprenentatge d'un alumne s'establirà d'acord amb la seva tendència a aprendre significativament i aquesta tendència dependrà alhora de la capacitat de l'ensenyant per motivar-lo adequadament.
El concepte d'aprenentatge significatiu va íntimament relacionat amb el de memorització comprensiva. L'establiment de les relacions adequades entre el que s'aprèn i el que ja es coneix provoca la modificació dels esquemes previs que integren els nous elements i d'aquesta manera n'asseguren el record. Aquest record no té res a veure amb la simple memorització mecànica o repetitiva que promouen alguns mètodes pedagògics. En conseqüència, s'ha de deixar clarament establert que la memorització comprensiva és un component fonamental de l'aprenentatge significatiu. Per tant, com més rics siguin els esquemes de coneixement de l'alumne en nombre, en elements i en relacions, com més profunda sigui la memorització comprensiva dels aprenentatges que hagi realitzat prèviament, més gran serà la seva facilitat per realitzar nous aprenentatges significatius i per establir relacions entre el que ja sap i el nou contingut.
Això condueix a un altre concepte clau de la concepció constructivista: la funcionalitat del coneixement. És una preocupació constant de l'educació escolar que els coneixements adquirits (habilitats, conceptes, fets, normes, valors, etc.) siguin funcionals: que puguin ser utilitzats adequadament quan les circumstàncies ho exigeixin. Ara bé, la funcionalitat d'un coneixement va directament vinculada al grau de significativitat del seu aprenentatge. Com més nombroses i complexes siguin les relacions que manté amb els altres elements de l'estructura cognoscitiva, com més elevat sigui el grau de significació, més gran en serà també la funcionalitat, ja que podrà relacionar-se amb un ventall més ampli de situacions i de continguts nous.
La concepció constructivista permet donar un sentit concret a un dels objectius més importants i alhora més inassequibles de l'educació escolar: el propòsit d'organitzar l'ensenyament de manera que els alumnes siguin capaços d'aprendre a aprendre.
En aquest sentit, l'escola ha de promoure en l'alumne l'adquisició d'estratègies cognoscitives d'exploració i de descobriment, i també de planificació i control de l'activitat pròpia. No obstant, s'ha de tenir en compte que aquestes estratègies no són gairebé mai algoritmes parcialment o totalment formalitzats que es poden adquirir sense cap context, al marge d'uns continguts particulars; a més, un cop adquirits, s'integren en l'estructura cognoscitiva de l'alumne i tant la significativitat com la funcionalitat passen a dependre a la riquesa de l'estructura esmentada, del nombre i complexitat d'elements que la configuren i de la xarxa de relacions que els connecta entre si. En altres paraules, l'èmfasi en l'adquisició de processos o estratègies que remarca l'objectiu d'aprendre no s'ha de contraposar mai a l'adquisició d'altres continguts. Com més gran sigui la riquesa de l'estructura cognoscitiva, com més coses es coneguin significativament, més gran serà també la funcionalitat d'aquestes estratègies i serà més assolible l'objectiu d'aprendre a aprendre. En la concepció constructivista, és força important aconseguir que l'aprenentatge dels continguts esdevingui significatiu.
La concepció constructivista de la intervenció pedagògica postula que cal exercir una influència sobre l'activitat mental constructivista de l'alumne i cal crear les condicions favorables perquè els esquemes de coneixement que l'alumne construeix en el transcurs de les seves experiències siguin tan correctes i riques com sigui possible.
També han d'orientar-se en la direcció marcada per les intencions que guien l'educació escolar. Òbviament per tal que l'ajuda pedagògica sigui efectiva i arribi a influir en el procés de construcció del coneixement de l'alumne, ha de ser ajustada al procés esmentat. Així, doncs, la idea directriu és aconseguir coordinar la intervenció pedagògica amb l'activitat mental constructivista de l'alumne.
En aquest context, adquireixen una nova dimensió algunes qüestions de metodologia didàctica que cal observar. Així, per exemple, el plantejament exposat és inseparable del principi d'individualització de l'ensenyament. No obstant això, s'ha de subratllar que la individualització de l'ensenyament, si més no pel que fa a l'escolaritat obligatòria, no pot limitar-se a individualitzar el temps de dedicació de l'alumne a les activitats d'aprenentatge escolar segons el conegut principi que els alumnes més lents necessiten més temps per aprendre, i els més ràpids, menys. Tampoc no pot consistir únicament a dur a terme activitats educatives complementàries o compensatòries, ni a establir objectius o continguts diferents segons les característiques individuals dels alumnes.
Sota una òptica constructivista, la individualització de l'ensenyament consisteix a ajustar el tipus i la qualitat d'ajuda pedagògica a les necessitats que experimenten els alumnes per poder realitzar aprenentatges significatius. Com s'esmenta més endavant, en la segona ensenyança del sistema educatiu andorrà, aquest principi es concreta en una sèrie d'estratègies didàctiques i organitzatives entre les quals cal destacar la introducció d'un cert nivell d'opcionalitat en el programa.
D'altra banda, des del punt de vista educatiu, les característiques individuals no són trets estàtics, fixos i inamovibles, sinó el resultat de la història personal de l'alumne, de tal manera que poden experimentar canvis en funció de les experiències educatives. Les capacitats de l'alumne depenen, sens dubte, de les característiques individuals, com ara el nivell de desenvolupament, les aptituds intel·lectuals, els trets de personalitat, l'actitud davant l'escola, etc.; però també i sobretot del tipus d'ajuda pedagògica que se li proporcioni. En aquest sentit, la concepció constructivista s'oposa frontalment a establir una diferència neta entre educació ordinària i educació especial segons les característiques individuals. Precisament, la individualització de l'ajuda pedagògica té la finalitat de donar una resposta adequada a les necessitats educatives dels alumnes perquè puguin realitzar aprenentatges significatius. La dicotomia educativa ordinària/educació especial ha de ser substituïda per un seguiment constant en què el tipus i el grau d'ajuda pedagògica variï en funció de la naturalesa i la magnitud de les necessitats educatives dels alumnes.
Els mètodes pedagògics presenten diferències substancials pel que fa al tipus i la quantitat d'ajuda pedagògica que ofereixen als alumnes. En una concepció constructivista, els mètodes pedagògics no són ni bons ni dolents, ni adequats ni inadequats, en termes absoluts; dins de certs límits, l'eficàcia d'un mètode d'ensenyament depèn del fet que l'ajuda pedagògica s'ajusti, en major o menor grau, a les necessitats dels alumnes implicats en unes activitats concretes de l'aprenentatge. L'ajuda pedagògica ha d'adoptar formes tan diferents que és pràcticament impossible inventariar-la d'entrada. El que és veritablement important és que el sistema d'ensenyament respongui globalment a la idea que l'ajuda pedagògica és una ajuda en dos sentits: en primer lloc, l'alumne és qui construeix el coneixement i el professor no pot substituir-lo en a aquesta tasca; en segon lloc, és una ajuda en el sentit que intenta sintonitzar amb el procés de construcció del coneixement de l'alumne i influir-hi, mentre l'orienta en la direcció que les intencions educatives defineixen. Per això, tots els mitjans disponibles sense renunciar-ne a priori a cap: proporcionar informació degudament organitzada i estructurada, oferir models d'acció per imitar, formular suggeriments i indicacions per abordar tasques noves, plantejar problemes per resoldre, etc.
Plantejament Lingüistic
Les finalitats de l'escola andorrana concedeixen una atenció especial a les qüestions lingüístiques, fet diferencial del sistema educatiu andorrà.
A Andorra, la Constitució estableix que la llengua oficial de l'Estat és el català. Així mateix, la Llei qualificada d'educació, en l'article 18, disposa que el català "és la llengua pròpia del sistema educatiu andorrà. En les diferents modalitats i nivells del sistema educatiu andorrà es promourà l'aprenentatge de llengües estrangeres que podran ser vehiculars per afavorir l'obertura a la cultura universal i la relació fluida amb els altres països”. D'acord amb aquesta normativa, l'escola andorrana s'organitza com una escola plurilingüe, les finalitats de la qual destaquen que, en finalitzar l'ensenyament obligatori, els escolars dominin tres llengües (català, francès i castellà) i en coneguin una quarta (anglès). El coneixement del castellà, del francès i de l'anglès es realitza i es basa en el coneixement de la llengua catalana dels alumnes d'Andorra.
A més a més, l'escola andorrana és un servei públic per al conjunt d'infants i joves d'Andorra, les llengües familiars dels quals són diferents. Així, si bé n‘existeix un gran nombre que té el català com a llengua familiar, no és gens menyspreable la xifra d'alumnes que tenen el castellà com a llengua pròpia i, en menor mesura, el francès i el portuguès. Per així, per a la consecució dels diferents objectius lingüístics, l'escola andorrana ha de considerar la diversitat sociolingüística del seu alumnat.
En concret, el projecte lingüístic de l'escola andorrana estableix, en primer lloc, que la llengua base dels escolars és la llengua catalana i, per tant, al llarg de l'ensenyament maternal, independentment de la llengua familiar, tots els escolars han d'arribar a tenir un domini suficient que els permeti aprendre a llegir i a escriure en aquesta llengua durant el primer cicle de la primera ensenyança.
En segon lloc, donada la poca presència de la llengua francesa en el context familiar i social de la majoria d'infants i joves d'Andorra, l'escola andorrana n'afavoreix la presència en el context escolar de manera que la seva adquisició es faci des de les dues primeres activitats d'ensenyament i aprenentatge. Així, s'introdueix en l'ensenyament maternal i ocupa una part important de les activitats de la primera ensenyança, amb un ensenyant a l'aula que utilitza el francès com a llengua vehicular.
La situació social de la llengua castellana a Andorra és diferent de la situació de la llengua francesa. De fet, el castellà té una presència important en les relacions socials, de manera que, independentment de la llengua familiar, els infants d'Andorra l'incorporen en les seves relacions informals. Malgrat tot, això no significa que l'escola andorrana abandoni l'ensenyament dels usos formals de la llengua castellana. Per contra, s'introdueix en la primer ensenyança com a matèria amb l'objectiu d'iniciar l'aprenentatge dels seus usos en relació amb les activitats d'ensenyament i aprenentatge i es continua estudiant al llarg de la segona ensenyança.
Si bé entre els objectius lingüístics de l'escola andorrana sobresurt el domini de les llengües catalana, castellana i francesa, no es pot oblidar que en els seus plantejaments destaca també el coneixement de la llengua anglesa. Per això, tot i que el seu estudi es realitza fonamentalment a la segona ensenyança, al llarg de la primera ensenyança s'introdueix gradualment també amb l'objectiu de sensibilitzar i motivar els alumnes per aprendre-la.
En resum, al llarg de l'educació maternal i de la primera ensenyança s'estableixen les bases fonamentals per a l'adquisició de les habilitats lingüístiques relacionades amb les activitats d'ensenyament i aprenentatge, en un primer moment s'utilitza la llengua catalana i seguidament la llengua francesa per assolir aquest objectiu. Alhora, durant els dos nivells, es facilita el domini oral i escrit des del punt de vista del codi de la llengua catalana i de la llengua francesa, s'introdueixen alguns usos formals de la llengua castellana i la sensibilització per la llengua anglesa.
A segona ensenyança es reforça el coneixement de la llengua catalana, la llengua castellana i la llengua francesa, juntament amb l'aprenentatge de la llengua anglesa, de manera que el nombre d'hores dedicades a les activitats lingüístiques és elevat.
Al batxillerat els alumnes continuen l'aprenentatge de la llengua catalana i anglesa així com també vehiculen les assignatures obligatòries amb llengua castellana i francesa. L'alumne completa el seu itinerari acadèmic amb les assignatures de lliure elecció on pot seguir reforçant l'aprenentatge de la llengua castellana i/o francesa.
Per a complement d´informació accediu a l´enllaç següent https://www.educacio.ad/
